Tolerància, tolerància, tolerància, tolreància, trolerància, loterància… com era?

Per Marta Cabot

Quantes vegades ens han parlat d’un concepte com aquest a l’escola; a les tutories, a les classes de ciutadania, en tallers impartits per personal extern a les escoles… En definitiva, VEGADES MIL! Així doncs, el tenim clar, sabem que és una cosa bona, però quan reflexionem una mica hem d’admetre que se’ns presenten alguns dubtes…

De totes maneres, per fi ens trobem en un projecte on som nosaltres mateixos els que decidim com tractar les coses. Així doncs, a kdm;) entenem la tolerància com a respecte per a la diferència en les seves diverses manifestacions, ja sigui d’opinió, cultural o d’altres.

L’únic que de vegades ens fa ballar el cap són els límits que hem de posar a aquest respecte. És a dir, el que per a una persona pot ser totalment tolerable pot no ser-ho per a mi? Ens expliquem? Posem un exemple d’un fet que ha omplert hores i pàgines dels mitjans de comunicació en els darrers temps: algú pot pensar que una dona musulmana amb mocador a Catalunya és un senyal de no adaptació i, per tant, no ho tolera, però per a algú altre pot ser un fet totalment tolerable perquè no el molesta.

Seria genial que poguéssim arribar a un consens de la majoria per tal de disposar d’acords comuns sobre els límits i així ho tindriem molt més fàcil. Bé, alguns límits de sentit comú ja estan establerts. O sinó, feu aquesta enquesta per tal de comprovar-ho.

Ha, ha, no es veu bé, oi? Si cliqueu a la imatge se us ampliarà i la podreu completar! :)

Com ens ho farem per agradar tothom si hem de tractar temes de caire social i tan delicats des del nostre punt de vista? No us penseu, no és una tasca fàcil, però mica en mica tenim la sensació d’anar-ne trobant la clau. Primer de tot, basant-nos en les majúscules d’una paraula bàsica per a nosaltres: RESPECT MAN! I sumat al respecte i en segon lloc un altre gran terme: HUMOR. Sona bé, oi? Els personatges ballaran, ploraran, cantaran, estimaran, odiaran…, però sobretot FARAN RIURE sense ànims d’ofendre ningú.

Doncs per acabar, us deixem amb un fragment d’un llibre de Laura Gallego García, com de costum, per tal que vosaltres treieu la vostra interpretació final al post i per tal que en gaudiu. Vaja, que ens agrada molt com escriu aquesta dona!

A tot arreu hi havia guerres, fam, odi i por. (..) La humanitat, com una immensa bandada de llops udolaires, es destruïa a si mateixa.

Veia que els éssers humans s’entestaven a lluitar entre ells i augmentar les diferències, a crear barreres i abismes, a fraccionar una realitat que, en el fons, era una sola cosa. (…)

El resultat el sorprengué. Va descobrir que els éssers humans podien sentir amor; a més d’odi. Amor de les mares que bressolaven els seus nadons. Amor d’esposos. Amor entre germans. Amor entre amics. Amor entre amants. Veié indicis d’alguna cosa gran, mostres d’heroisme, de confiança, de sacrifici, de fe. Va veure escenes de felicitat familiar. Va veure gent que lluitava per causes justes. Gent capaç de comprendre i perdonar. Gent que perseguia somnis, esperances i il·lusions. Éssers humans que ploraven i reien, que estimaven i odiaven, que patien i experimentaven moments fugaços de felicitat. 
Finis Mundi, LAURA GALLEGO GARCÍA. 

Bé, si se’ns permet, més aviat ens reservem a nosaltres mateixos l’última paraula, he, he…
Salut i fins la setmana vinent!